Nº1.1 # EL TRIOMF DE LA POR. / EL TRIUNFO DEL MIEDO. / BELDURRAREN GARAIPENA. | Alexandra García / Vicky Benítez / Àlvar Calvet / Jordi Martí / Nikolay Vetoshkin / Rubén Perdomo / Oier Gil / Ro Caminal / Alberto Barandiaran / Peio Izcue / Fermín Díez de Ulzurrun.

 

EL TEOREMA DE MASLOW Nº 1.1 # EL TRIOMF DE LA POR. / EL TRIUNFO DEL MIEDO. / BELDURRAREN GARAIPENA.

El triunfo del miedo es una obra desarrollada por los colectivos La trastera, con sede en Segur de Calafell (Cataluña) y Maslow Industries, con sede en Pamplona-Iruña.

MAMT – Museu d'Art Modern de la Diputació de Tarragona. Junio 2021.

Artistas participantes:  Alexandra García / Vicky Benítez / Àlvar Calvet / Jordi Martí / Nikolay Vetoshkin / Rubén Perdomo / Oier Gil / Ro Caminal / Alberto Barandiaran / Peio Izcue / Fermín Díez de Ulzurrun. 

EL TRIUNFO DEL MIEDO 

Dicen los psicólogos lowcost que existe el miedo bueno y el miedo malo, el miedo que nos mantiene alerta y nos ayuda a prevenir un accidente o a evitar contraer un virus, y el miedo que nos conduce al fundamentalismo, a la autodestrucción o a la mera ignorancia. Tal vez tengan razón. Y ante ello los pesimistas piensan que en esta pandemia ha triunfado el miedo, el miedo malo, y que esta fase de la historia no es más que un paso más hacia el totalitarismo. También hay personas optimistas que piensan que ojalá haya triunfado, de verdad, el miedo: el miedo bueno a vivir en la ansiedad continua y sin porvenir. Que nos ayude a recordar, y a no volver a las andadas, al consumo desaforado, al turismo sin sentido o al selfie de ese desgraciado lema que es “el aquí y ahora”. Pero el mindfulness, los cruceros, las manadas, las abuelas aparcadas en una esquina de una lúgubre residencia y las proclamas a la libertad, a la libertad de lo que a los de siempre interesa, volverán casi con toda seguridad. O tal vez ese sea el pesimismo de quien escribe y esta pesadilla nos haya dejado un poso de consciencia, de conciencia cívica, de entender que nos debemos cuidar los unos de los otros como ya nos anunciaron todas las doctrinas del bien. Esta propuesta artística no afirma que el miedo, ni el bueno ni el malo, han triunfado. Porque el arte no puede afirmar apenas nada, esa es su virtud y esa es su penitencia. El arte habita el lugar de la incertidumbre, de la ausencia de certezas. La fragilidad de la verdad es el alimento del arte y en ella, o, mejor dicho, de ella, vive el arte. Los artistas no cuentan la verdad, cada vez menos. Los artistas rumian la incertidumbre y cuentan modestas historias alrededor de ella. Esto es lo que hacemos, Ro Caminal, Àlvar Calvet, Rubén Perdomo, Jordi Martí, Alexandra García, Vicky Benítez, Nikolai Vetoshkin, Alberto Barandiaran, Oier Gil, Peio Izcue y Fermín Díez de Ulzurrun en esta propuesta artística. Contar unas honestas historias sobre el mundo que nos ha tocado vivir. Ese mundo donde hemos podido ver el miedo agazapado en los ojos que miran por encima de las mascarillas o en las manos que sobresalen de los alfeizares de los bloques de viviendas, emitiendo torpes aplausos en el vacío. Dijeron los románticos que el arte consiste en convertir el miedo en placer. No le pedimos ya tanto. En realidad, le pedimos ya poco a casi todo. Nos conformaríamos con vislumbrar que hay otras miradas diferentes a la nuestra, que hay otra forma de ver el mundo. Con intuir levemente, casi sin llegar a apreciarlo, que otro mundo es posible.

 BELDURRAREN GARAIPENA 

 Lowcost psikologoek hainbat beldur daudela diote. Alde batetik, beldur ona eta beldur txarra. Bestetik, erne mantentzen gaituen beldur hori, istripuak prebenitzen laguntzen diguna edo birus batekin ez kontagiatzera eramaiten gaituena. Azkenik, fundamentalismora, auto-suntsiketara edo ezjakintasun hutsera garamatzan beldurra. Agian arrazoi dute lowcost psikologo hauek. Eta horren aurrean, pertsona ezkorrek pandemia honetan beldur txarra gailendu dela uste dute, eta historiaren fase hau totalitarismorako beste urrats bat besterik ez dela sinesten dute. Era berean, pertsona baikorrek ere beldurra benetan gailendu dela diote: etengabeko antsietatean eta etorkizunik gabe bizitzearen beldur ona. Arren, beldur honek gertatutakoa gogorarazten lagun diezagula eta ez gaitezen lehengo egoerara berriro ere itzuli; kontsumismo basatira, zentzurik gabeko turismora edo “hemen eta orain” lelopeko selfie horretara. Baina mindfulnessa, kruzeroak, manadak, 6 zahar-egoitza triste baten eskinean abandonatutako aiton-amonak, eta askatasunerako aldarrikapenak, betikoei interesatzen zaienaren askatasunerako aldarrikapenak, ia ziurtasun osoz itzuliko dira. Edo agian hori nere ezkortasuna izango da eta amesgaizto honek kontzientzia, kontzientzia zibikoa utzi digu, elkar zaindu behar dugula ulertzeko, ongiaren doktrina guztiek iragarri ziguten bezala. Proposamen artistiko honek ez du adierazten beldurrak, onak eta txarrak, arrakasta izan duenik. Arteak ezin baitu ia ezer baieztatu, hori da bere bertutea eta hori da bere penitentzia. Artea ziurgabetasunaren, ziurtasunik ezaren lekuan bizi da. Egiaren hauskortasuna artearen elikagaia da, eta horretan, edo, hobeto esanda, horretatik bizi da. Artistek ez dute egia kontatzen, gero eta gutxiago. Artistek ziurgabetasunaren inguruan hausnartzen dute eta istorio xumeak kontatzen dituzte haren inguruan. Horixe egiten dugu Ro Caminal, Àlvar Calvet, Rubén Perdomo, Jordi Martí Font, Alexandra García, Vicky Benítez, Nikolai Vetoshkin, Alberto Branadiaran, Oier Gil, Peio Izcue eta Fermín Díez de Ulzurrunek arte-proposamen honetan. Bizitzea egokitu zaigun munduari buruzko istorio zintzoak kontatzen ditugu. Beldurtua ikusi dugun munduaren inguruko istorioak: musukoen gainetik begiratzen duten begietan edo etxebizitzetako lehioetatik irteten diren eskuen txalo traketsetan ikusi dugun beldurtuta dagoen mundu honen inguruko kontakizunak. Erromantikoek artea beldurra plazer bihurtzean datzala esan zuten. Ez diogu hainbeste eskatzen. Egia esan, gutxi eskatzen diogu ia guztiari. Gureaz bestelako begiradak daudela eta mundua ikusteko beste modu bat badagoela ikustearekin konformatuko ginateke, beste mundu bat posible dela pixka bat sumatuz, ia preziatu gabe. 

 EL TRIOMF DE LA POR 

 Diuen els psicòlegs lowcost que existeix la por bona i la por dolenta, la por ens manté alerta i ens ajuda a prevenir un accident o a evitar contraure un virus, i la por ens condueix al fonamentalisme, a l’autodestrucció o a la mera ignorància. Potser tenen raó. I davant d’això els pessimistes pensen que en aquesta pandèmia ha triomfat la por, la por dolenta, i que aquesta fase de la història no és res més que un pas cap al totalitarisme. També hi ha persones optimistes que pensen que més val que hagi triomfat, de veritat, la por: la por bona a viure en una ansietat contínua i sense avenir. Que ens ajudi a recordar, i a no tornar a caure, en el consum sense fre, en el turisme sense sentit o en la selfie d’aquest desgraciat lema que és el d’ara i aquí. Però el mindfulness, els creuers, els ramats1 , les àvies aparcades en una cantonada d'una lúgubre residència i les proclames a la llibertat, a la llibertat del que interessa als de sempre, tornaran gairebé amb tota seguretat. O potser aquest sigui el pessimisme de qui escriu i aquest malson ens hagi deixat un pòsit de consciència, de consciència cívica, d'entendre que ens hem de cuidar els uns dels altres com ja ens van anunciar totes les doctrines del bé. Aquesta proposta artística no afirma que la por, ni el bo ni el dolent, han triomfat. Perquè l'art no pot afirmar amb prou feines res, aquesta és la seva virtut i aquesta és la seva penitència. L'art habita el lloc de la incertesa, de l'absència de certeses. La fragilitat de la veritat és l'aliment de l'art i en ella, o, millor dit, d'ella, viu l'art. Els artistes no expliquen la veritat, cada vegada menys. Els artistes remuguen la incertesa i expliquen modestes històries al voltant d'ella. Això és el que fem, Ro Caminal, Àlvar Calvet, Rubén Perdomo, Jordi Martí Font, Alexandra Garcia, Vicky Benítez, Nikolai Vetoshkin, Alberto Barandiaran, Oier Gil, Peio Izcue i Fermín Díez de Ulzurrun en aquesta proposta artística. Explicar unes honestes històries sobre el món que ens ha tocat viure. Aquest món on hem pogut veure la por 7 amagada als ulls que miren per sobre de les mascaretes o a les mans que sobresurten dels ampits dels blocs d'habitatges, emetent maldestres aplaudiments al buit. Van dir els romàntics que l'art consisteix en convertir la por en plaer. Ja no li demanem tant. En realitat, li demanem ja molt poc a gairebé res. Ens conformaríem amb entreveure que hi ha altres mirades diferents a la nostra, que hi ha una altra forma de veure el món. Amb intuir lleument, gairebé sense arribar a apreciar-lo, que un altre món és possible. 

 Peio Basail Izcue

Video exposición en el MAMT.